Notícies

Marçal Giró, fins fa pocs dies propietari del Cariño, un 'Stradivarius' del mar

1 de novembre de 2021 Activitats en el club

Aquests dies encara es pot veure amarrat al pantalà 2 del Club Nàutic Vilanova el vaixell Cariño. Es tracta d'una embarcació molt especial, propietat fins fa pocs dies de Marçal Giró i Borràs que l'ha venut a Enric Pont Viladomiu, nebot dels primers propietaris, Cinto Viladomiu i la seva filla. Aquest vaixell des que es va votar, el 1979, que ha estat al Club Nàutic Vilanova.

Els primers propietaris sortien tres o quatre mesos a l'any pel Mediterrani, el van tenir 20 anys. Després a primers del s. XXI, Marçal Giró el va adquirir. Durant deu anys va competir al trofeu del Comte de Barcelona a Palma de Mallorca, "no és un vaixell de regata, és de creuer. Sempre he pensat que navegar és una aventura, més que un esport. Quan em vaig jubilar, cada any, durant sis mesos, navegava pel Mediterrani, Adriàtic, Jònic i l'Egeu. Els primers anys en solitari, però vaig preferir no fer-ho més perquè em provocava massa tensió. Llavors quedava amb amics i anàvem fent escales, en total 35 amics hauran passat pel vaixell fent aquestes singladures", explica Giró.

Es tracta d'un disseny molt curiós de Sparkman & Stephens, una marca que s'ha fet molt famosa als Estats Units després de guanyar la Copa Amèrica. La construcció la van fer els varadors Carabella després d'haver comprat els plànols, va ser un treball per encàrrec, "aquesta casa no construïa vaixells en sèrie". Es tracta d'un vaixell de 42,75 peus d'eslora, 12,56 de mànega i 6,5 de calat, amb un pal d'avet de 15 metres. La quilla està laminada en set capes, el folre, modelat en fred, el formen quatre capes, i tres capes més, per acabar completant els 28 mil·límetres de fusta de samanguila. Les quadernes també són d'aquesta fusta, col·locades cada 30 centímetres per buscar robustesa. L'aleró i el timó són d'iroko, una teca africana. La coberta és de teca birmana de 12 mil·límetres. Va sortir una ressenya a la revista Skipper.

En definitiva tota una obra d'artesanal, "d'aquest vaixell deien que tenia un so com un Stradivarius, perquè és com una caixa de ressonància de fusta, és un so molt més agradable, no tan estrident el de la fibra. La casa Sparkman & Stephens té molt de prestigi, per això la qualitat dels seus treballs és molt apreciada. Tant és així, que era conegut, quan arribàvem als ports la gent ja tenia alguna referència d'ell". Els dos vaixells que ha tingut Marçal Giró han sigut de fusta, "no m'agrada el plàstic. Els de fusta són embarcacions més pesades, tallen l'onada molt bé, tenen una inèrcia molt més gran, aguanten molt bé l'escora, el so quan navega és totalment diferent, no com de cassola", exclama.

Sorprenentment, al contrari del què es podria pensar el manteniment d'un vaixell de fusta el cost del manteniment és pràcticament igual que als de fibra, "com que està fet amb fusta conformada en fred, amb tres capes, només cal aixecar-lo un cop a l'any per treure-li el cargol i poses patent i ja està. Aquest vaixell està equipat per fer aquestes grans travessies, per això té doblat la major part de l'instrumental i guanyar en autonomia, podria estar tres setmanes sense fer port, depenent de la tripulació, clar".

Marçal Giró a l'haver complert els vuitanta anys ha decidit girar la seva vida, i s'ha venut el vaixell. Continuarà navegant amb amics, però. El dia que vam fer la fotografia que acompanya aquestes ratlles va ser el darrer cop que el va veure, un moment molt emotiu per Marçal Giró, un no es pot quedar indiferent en separar-se d'una obra d'art.